(DAVANT DE
LES REFORMES LEGISLATIVES DEL PARTIT POPULAR)
Albert
SANSANO
En els últims
mesos s'està portant a terme una campanya mediàtica entorn de la política
educativa que pretén impulsar el Partit Popular.
Baix el
paraigües de la paraula màgica "qualitat”, s'han modificat els continguts
mínims de l'ensenyament secundàri obligatòri (ESO) i el Batxillerat, s'ha
proposat una reforma de la Formació Professional (FP) i ara es pretén modificar
tot el marc legislatiu baix una autoproclamada “Llei de la Qualitat de
l'Educació”.
I és per això
necessari, -i sobretot perquè la
“qualitat” s'ha convertit en els últims anys en el concepte que arreplega tot
el que es desitja – recordar a Carlos Lerena, quan en el seu moment ens va
denunciar aquest estandard de la qualitat, com el pretext que en educació
intenta camuflar termes menys políticament correctes, com a elit, minoria o
alguna de les seues funcions (selecció, classificació, redistribució social..)
I és que des de
que el Partit Popular (PP) va accedir al poder en 1996, va començar a donar
matisos al seu concepte de qualitat: elecció de centres per les famílies,
formació entorn de l'anomenada Gestió de Qualitat Total (GCT), promoció dels
Plans de Millora als centres, etc. A partir d'aquest moment, el nou model de
qualitat substitueix als paràmetres històrics (igualtat, compensació), delimitant les seues pretensions
democratitzadores en satisfacció de les famílies, enteses ara com a clients
dels centres i portant el sistema educatiu cap als models de rendibilitat del
mercat. Un model, que sense cap dubte, i a pesar dels cants a l'entusiasme i
creativitat dels docents, necessita relegar-los a ser uns fidels executors de
dissenys preestablits (mínims curriculars ajustats per cursos, estricta
reglamentació, reforçament del paper de control en els càrrecs directius,
etc.).
I és que en
definitiva, quan parlen de qualitat, haurem de contrastar el discurs amb el seu
desenvolupament normatiu, amb els per a què i per als que, amb les estratègies
pedagògiques implícites. ...
I és que hi ha
mil raons per a desconfiar. L'experiència ens demostra com és possible portar a
terme una política contrària a allò que
s'ha legislat sense necessitat de modificar-la.
Aquest ha sigut el cas de l'extensió de les
subvencions als centres privats per a escolaritzar el segon cicle de l'educació
infantil o la pràctica escolarització obligatòria en centres públics, de
l'alumnat procedent de minories ètniques o socials i immigrants, enfront del
discurs de la llibertat d'elecció de centres.
Una altra raó
substancial per a desconfiar és un repàs a les pròpies xifres del MEC. En
efecte, aquestes assenyalen una alarmant inflexió del sistema educatiu públic i
de les inversions en aquest sector. En el període 98/00 els centres públics han
perdut 2’5 punts de l'alumnat enfront dels privats i aquesta xifra sens dubte
augmentarà quan finalitze l'extensió dels concerts del segon cicle d'infantil.
Però, aquesta xifra no diria molt
més si no l'acompanyàrem de dades com la progressiva reducció del % de despesa
pública en educació no universitària sobre el PIB, i a més quan en observar els capítols d'aquesta partida vam
comprovar
com els dedicats a personal, béns,
serveis i despeses pròpies (que són els que afecten a l'ensenyament públic)
experimenten una sensible reducció respecte a l'anomenada
“transferència de capital” que és la que
inclou els fons derivats a finançar l'ensenyança privada.
I és que per a
desenvolupar el seu model neoliberal i privatitzador (recordem que ells parlen
de qualitat), les ambigüitats de la
LOGSE li resulten encara un corsé massa estret. Per a crear el seu model
d'educació elitista no és prou desenvolupar uns ajustats i elevats mínims
curriculars que al seu torn justificaren majors controls per cursos, revalides
i al final els itineraris. Era necessari donar forma legislativa a
aqueixes justificacions i per a això es fa necessari crear un estat d'opinió
favorable al canvi legislatiu.
Els errors de
la LOGSE –i sobretot els derivats de la desídia de la seua aplicació tant pel
PSOE com pel PP- havien creat un caldo de cultiu excel·lent en els antics
professors d'institut que es mostraven nostàlgics d'aquelles promocions
anteriors a la seua implantació i als que preparaven per a accedir a la
Universitat com a únic objectiu. Els successius governs no s'havien preocupat
ni de canviar les estructures materials ni personals dels centres, ni de formar
al professorat per a treballar amb el nou perfil d'alumnat que rebrien en els
centres.
Ni tan sols es
van atrevir a modificar el caduc CAP i crear unes noves vies d'accés a la
docència de secundària. Tot ha seguit igual. Excepte l'alumnat.
Es va
orquestrar també als clients-famílies. Des dels "media" s'airejaven
els conflictes en els centres, la incapacitat per a recordar les capitals
d'Àfrica o la cronologia dels reis de Castella.
Les famílies
contemplaven també com en els barris o ciutats perifèriques canviava el mapa de
l'alumnat sense que els alumnes amb necessitats d'atenció social es
distribuïren entre la pública o la privada subvencionada o sense que en els
centres públics s'implantaren les mesures necessàries per a atendre aqueixa
diversitat. I eren mesures (tornem a
repetir: capacitació del professorat, flexibilitat curricular i organitzativa,
adequació d'espais, etc.) que amb la LOGSE en la mà es podien haver impulsat.
Però, uns no se la creien, altres volien acabar amb ella.
I així s'ha optat per fomentar l'oblit
(d'aquella devaluada FP, d'aquell consens entorn de la comprensivitat fins als
16,etc.) i es busquen eixides fàcils (per al professorat) o satisfactòries (per
als clients-famílies).
Algú s'ha
preguntat per a quin professorat i per a quines famílies és aqueixa eixida
fàcil o satisfactòria? Algú s'ha preguntat que professorat haurà de dedicar-se
a l'itinerari dels absentistes?
Algú confia que
amb l'actual tendència d'inversió en el públic, tots els actuals centres de
secundària podran tindre la suficient estructura material i personal per a
oferir els tres itineraris?
Algú no ha
imaginat un mapa en què tan sols uns pocs instituts del centre de les ciutats
podran oferir l'itinerari de les elits, mentre que la resta dels centres
quedaran reduïts a ser el reducte de la nova formació professional i el
magatzem de l'absentisme?
Algú no ha imaginat encara que els
itineraris van a posar la formació de
l'elit universitària en mans de l'empresariat de la privada?
Algú –tan de
moda està mirar a Europa – no vol vore el que passa en els llocs on s'han
volgut restaurar els itineraris i on tots els estudis apunten l'efecte contrari
al suposadament desitjat.
Excepte l'elit social que fuig cap a la
privada, la conflictivitat augmenta en els centres homogenis.
SÍ, CAL
CANVIAR LES COSES.
I és que al
marge dels canvis socials que justifiquen una adequació de la legislació, no
serem uns adalils de la LOGSE.
En el seu moment ja li vam fer les crítiques
oportunes. Precisament les que assenyalaven els problemes que ara estan
succeint. Criticàvem en especial, que no vinguera acompanyada d'un finançament
que garantira els seus aspectes més progressistes i bastava un exemple,
defendre l'heterogeneïtat, només era possible si s'acompanyava de classes menys
nombroses, espais per a organitzar grups per interessos, entusiasmar i
capacitar al professorat dins de la seua jornada laboral per a ensenyar d'una
altra manera sense tindre que apel·lar al seu voluntarisme. Criticàvem alguns dels seus continguts més
ambigus, perquè podien permetre des d'ella atacs al model d'Escola Pública
Democràtica que defensem, i això no significava desenvolupar una LOPEG, o ROCs
com va succeir mes tard.
I és que ens juguem l'Escola
Pública.
I no obstant pareix com si res. Tant han calat les agressions al sistema,
que fins a alguns sindicats que es diuen progressistes estan prioritzant el
gastar litres de tinta en sentències sobre retribucions, sense alertar a la societat que en aquestes pròximes
setmanes, ens estem jugant el futur de l'educació per molts anys.
És precís que
isquem de la letargia, que organitzem alguna resposta per a defendre, ara sí,
una ENSENYAMENT PUBLIC DEMOCRÀTIC I
DE QUALITAT.
És precís que
isquem de la letargia per a exigir la gestió democràtica i l'autonomia de
centres, per a defençar la democratització dels Centres de Formació del
professorat i dels Plans de Formació.
Per a exigir l'increment de les inversions en l'educació pública, perquè
es construïsquen les infraestructures necessàries i es desenvolupen els acords
sobre plantilles i es deixa de desviar fons a l'ensenyament privat.
Ara només falta
defençar-les, al costat del resta de forces progressistes.
I si altres no
es mouen, sols.