NÀUFRAGS.

Miquel Font.

Confesse que recorde encara quan va nàixer l'Escola d'Estiu Marina-Safor. Aquells anys en què els mestres havien d'almoinar de poble en poble, tant per traure els duros que eren necessaris per muntar aquella nova iniciativa, com de demanar locals i ajuts imprescindibles per que hi puguera ser realitat.

Podia més la il·lusió i les ganes de fer coses que tots els obstacles que hi pogueren sorgir sobre la marxa.

I en un no-res ja estava l'edició muntada. Encara que s'hi haguera de fer més d'una reunió marathoniana i a més d'un li eixira la suor en veure's davant el bou que havia de torejar.

Eren altres temps en què la recent arribada de la democràcia havia portat aire fresc a les nostres vides. Els somnis començaven a realitzar-se i als aparells podíem sentir per fi sense por les cançons del Raimon i de Lluís Llach mentre al carrer ja podien oir-se els primers crits dels què reclamaven una autonomia de primera per al País Valencià.

Mira per on a aquell grup d'ensenyants de la Safor i la Marina Alta se'ls va ocórrer, mentre la major part dels seus companys estaven a la platja daurant-se al sòl o recorrent els més inhòspits llocs del planeta -per després fer enveja als companys de les seues vacances, encara que pogueren ser realment deplorables- intentar reciclar els seus coneixements. Posar en comú experiències viscudes i en una paraula "aprendre". Perquè per molt mestre que u siga, és impossible que ho sàpiga tot i és important adequar els mètodes als temps que corren, i no quedar-se simplement en allò que van estudiar molts anys enrere.

Aquest diàleg interactiu ha anat perfeccionant-se amb el pas dels anys. Els antics tallers es convertiren en els nous seminaris amb els quals s'aconsegueixen fins i tot reconeixements importants a nivell dels països de la nostra parla. I les antigues exposicions manuals han passat a ser veritables mostres artístiques on es desenvolupa la imaginació per damunt de tot.

Ara, que son temps difícils en els que s'ensenya per l'aparell televisiu que el diàleg i la paraula no serveixen per a res i que només amb violència i duresa s'aconsegueixen coses, es hora que els nostres mestres posen cada cosa al seu lloc. I que junts amb els pocs que hi resten conscients de la importància de la necessitat de parlar i aplegar a punts d'enteniment conformen una veritable illa perduda en la mar per navegar cap un món millor, en el que la violència i les guerres no hagen d'existir mai més. Amb l'esperança que encara arribem a temps perquè hi siga possible.