20 ANYS
D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ
Parlar de 20
anys d’ensenyament en valencià en poc més d’un full, requereix d’una
habilitat per a sintetitzar de la qual no sé si seré capaç; tanmateix, ho
intentaré; el que no sé és si ho aconseguiré.
El 1982 les Corts Espanyoles aprovaren l'Estatut d'Autonomia de la
“Comunidad Valenciana”. Uns mesos després es constituïa el primer govern
autonòmic socialista. Immediatament es van aturar tots els despropòsits que es
feren pel que fa a l'ensenyament de la llengua durant el període anterior i es
redreçà la política educativo-lingüística en la línia encetada pel
Conseller Josep Lluís Barceló, però ara amb afany generalitzador.
A finals de 1983, les Corts Valencianes aprovaren en solemne sessió
celebrada a la Diputació d'Alacant - i amb l'abstenció de la dreta
representada per Alianza Popular i Unió Valenciana- la Llei d'Ús i Ensenyament
del Valencià (LUEV). La denominada "Llei d'Alacant" s'aprovava en el
municipi meridional d'aquest mateix nom en una mena de gest simbòlic perquè la
ciutat i les comarques properes assumiren molt més el procés de recuperació
de la dignitat idiomàtica.
Fos com fos, la cosa certa és que l'ambigua i possibilista LUEV va
servir per desenvolupar la política lingüística adreçada al sistema educatiu
que, per altra banda, ja s'havia encetat en el començament del curs 83-84.
L'articulat de la Llei establia un període de tres anys per a generalitzar el
dret i el deure a l'ensenyament del valencià en tot l'ensenyament no-universitari.
Per a dur a terme aquest objectiu la Generalitat Valenciana, a través de la
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, desplegà les següents mesures i
accions polítiques:
1. Desenvolupament d'un corpus legal que concretés la LUEV.
2. Creació del Gabinet d'Ús i Ensenyament del Valencià amb un equip tècnic
de coordinadors per a l'ensenyament del valencià de caràcter comarcal que
arribà a comptar amb quasi 40 ensenyants dels diversos nivells educatius
especialistes en llengua.
3. Implicació de la Inspecció Educativa mitjançant la creació de la
figura de l'Inspector Ponent per a l'Ensenyament del Valencià a cada Servei
Territorial d'Educació, el qual havia de supervisar l'acció dels coordinadors
comarcals adés esmentats i, a més a més, implicar els seus propis col·legues,
cosa bastant complicada si tenim en compte que en aquest cos funcionarial
s'havien manifestat, i s'hi manifestaven encara, notables actituds passives,
quan no absolutament hostils, envers l'ensenyament del valencià.
4. Contractació de professorat d'ensenyament mitjà especialista en
valencià per garantir l'ensenyament de la llengua en tots els centres públics
d'aquest nivell educatiu i de quasi 500 professors d'EGB "extraplantilla"
especialistes de valencià i destinats als centres públics amb la finalitat
d'atendre l'ensenyament de la llengua.
5. Posada en marxa d'un ambiciós pla de formació, juntament amb les
universitats valencianes adreçat als ensenyants, que suposava un certa continuïtat
dels cursos de "Lingüística Valenciana i la seua Didàctica" encara
que quantitativament molt més significatiu.
6. S'instà a les universitats valencianes perquè en els seus plans
d'estudis de magisteri incorporaren el valencià i la seua didàctica de manera
que els futurs mestres comptaren amb una competència i formació suficient per
a l'ensenyament del valencià i, si s'esqueia, en valencià.
7. Desplegament d'un seguit d'accions encaminades a fer que les
editorials valencianes, i en general totes les de caràcter educatiu que
incidien al País, elaboraren materials didàctics en valencià.
Aquest conjunt de mesures propicià que en els tres primers anys de LUEV,
l'increment de l'ensenyament de l'àrea de valencià als centres públics dels
"municipis de predomini lingüístic valencià" fóra considerable i,
en alguns casos, quasi espectacular. Pensem que al curs 85-86 l'ensenyament del
Valencià a l’ensenyament secundari ja es trobava generalitzat, i en
l'ensenyament bàsic arribava al 77% dels escolars.
Altre esdeveniment relacionat amb la presència de la
llengua pròpia en l'ensenyament durant la dècada dels 80 fou la
incorporació d'una àrea impartida en valencià de manera progressiva des de
3r. d'EGB a partir del curs 86-87: El programa bilingüe conegut com
d'Incorporació Progressiva. Es tractava de fer que tots els escolars dels
"municipis de predomini lingüístic valencià" adquiriren
coneixements acadèmics vehiculats en la llengua autòctona (normalment en les
àrees de Socials i/o Naturals), la qual cosa permet un increment considerable
de la competència en la llengua. El procés d'implantació fou planificat
adequadament per l'equip tècnic del SEDEV, es feu arribar suficient informació
i orientacions a directius escolars i mestres, s'assessorà didàcticament en
tot allò que es considerà imprescindible,... Però en encetar-se el procés,
des d'un poderós mitjà de comunicació escrit de la ciutat de València i des
de certs sectors de la judicatura aliats amb la dreta antivalenciana, es va
aconseguir frenar-lo i frustrar-lo, en
sentir-se la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència excessivament
pressionada per una minoria social ben poc democràtica i hostil. En aquest cas
pogué més la reacció que no la raó. Tot i això, a principi dels 90, el
Programa d'Incorporació Progressiva entraria en un procés de normalitat que
l'ha permés fer camí. No tant, evidentment, com hagués estat desitjable.
Aquesta situació de partida fa que tota la normativa reguladora en matèria d’ensenyament de les dues llengües, estiga afectada per aquestes denominacions i, per tant, les institucions polítiques a l’hora de regular la “normalització lingüística” de tot el País queden condicionades per la “voluntarietat” de les famílies en aquest aprenentatge. Aquesta voluntarietat, entesa com un signe de “tolerància i de no imposició” no és més que un clar símptoma de la feblesa que les institucions tenen per promoure un patrimoni idiomàtic que és de tots els valencians i valencianes, i no únicament de les zones declarades històricament valencianoparlants.
Aquesta situació no ha canviat, és
més, s’ha enquistat, en 20 anys d’aplicació de la LUEV.
QUIN
FUTUR ENS ESPERA?
El futur del
valencià a l’escola passa indefugiblement pel futur del valencià a la
societat. Si els avanços pel que fa a la llengua al sistema educatiu públic
del nostre País han estat menys significatius del que podíem esperar en vint
anys, en els àmbits d’ús polític, administratiu, però, sobretot, social,
han estat força minsos quan no regressius. I és clar, una llengua no pot
sobreviure i desenvolupar-se en el món actual si només es caracteritza per ser
“asimètricament oficial” i “parcialment escolar”. Cal caminar cap a
l’ús ple en tots els àmbits, cal definir una política lingüística d’ampli
abast i és imprescindible que l’Administració Valenciana, si no vol exercir
de “facinerosa de l’idioma”, es prenga ben seriosament la legislació
vigent i s’afanye a definir una política de planificació lingüística en la
línia que se li exigeix des de la Federació “Escola Valenciana-Associacions
per la Llengua”, en el seu document 100 propostes d’Escola Valenciana a
la societat. Altra actitud davant dels greus problemes del nostre idioma,
serà un clar indicador de pregona irresponsabilitat històrica dels actuals polítics.