Quan l’anècdota es converteix en categoria
Aproximació a una anàlisi històrica
Ponència 6 d'abril MRP Gonçal Anaya
PROPOSTA DE DEBAT.
FEDERACIÓ DE MOVIMENTS DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA DEL P.V.
PARLEM DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA PER FER RENOVACIÓ
PEDAGÒGICA
COM S´ORGANITZA AVUÍ L´ESPAI
DE LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA?
|
|
COM EL PODEM FER PRESENT ALS ESPAIS PÚBLICS? |
A.
DE LES
EVIDÈNCIES I INQUIETUDS ALS INTERROGANTS I ELS
DEBATS
1. LA FORMACIÓ DEL
PROFESSORAT...
EVIDÈNCIES:
- El sector docent és el sector de treballadors i
treballadores que inverteixen més esforços en formació. Cada vegada hi ha més
oferta de formació per part de les diferents instàncies, tanmateix trobem
que aquest augment de la oferta de formació i aquesta implicació dels docents
en la seva formació permanent, contrasta amb la realitat de l’escola: trobem
una mancança de renovació pedagògica, l’escola està empobrida i menysvalorada, trobem dificultats per encetar i per trobar
projectes d’innovació…
- El model de formació hegemònic (que és també el que incorporen la
majoria
d’organitzacions d’esquerres) reprodueix la dependència de l’expert, la fragmentació
del coneixement, la simplificació dels problemes i la dificultat de construir
espais d’encontres. La reducció de la formació a la resolució dels problemes
didàctics dificulta anar més enllà del problemes individuals de la pràctica
quotidiana. Dificulta l’organització de contextos deliberatius on cadascú
aporta la seva experiència i el seu saber, al temps que aprén
de l’experiència i el saber d’altres.
INTERROGANTS:
-Com valorem les propostes de formació del professorat que es
plantegen des de diversos d’aquests àmbits: cursos dels CEFIREs,
cursos de la Universitat, escoles de formació dels diferents sindicats d’esquerres...?
-Quina relació establim amb aquestes
propostes? Ens poden ser útils per
impulsar el model de formació de la Renovació Pedagògica? De quina manera?
2. LA SITUACIÓ ALS CENTRES...
EVIDÈNCIES:
- El treball cooperatiu, l’intercanvi de les experiències, el reconeixement
de l’autoritat i del saber que es produeix des de la reflexió sobre la pròpia
pràctica... es desautoritza. Cada vegada tenim menys espais i moments per a la
reflexió col·lectiva, i cada vegada hi ha més regulació de la pràctica
pedagògica. La Reforma va convertir la renovació pedagògica en una acumulació
de tasques burocràtiques, va fragmentar els processos i els projectes
d’innovació a les escoles, i avui fer renovació pedagògica queda al marge de
la pròpia vida de l’escola.
- La pràctica docent a les escoles i instituts en aquest moment, és
conservadora. Però els sindicats d’esquerres són majoritaris a l’ensenyament.
És a dir, tenim un discurs polític d’esquerres que no incideix en el discurs
pedagògic que impulsa la pràctica docent. Tenim un discurs polític de
resistència a la LOCE, però comprovem com aquesta llei es legitima
implícitament en la realitat quotidiana
de les escoles.
- La oferta dels M.R.Ps es anecdòtica, quan no
invisible, als centres.
El nostre treball al M.R.P. és intens, fem moltes coses amb recursos molt
reduïts. Tenim èxit en les convocatòries, tanmateix som conscients de la
mancança de referència pública. Per exemple: quan alguna institució,
organització o grups ens crida ho fà de manera
personal: Inma, Isma,
Àngels, Pilar, Jaume…, però no criden al col·lectiu, ni fan demandes de
projectes, articles o plans de formació al M.R.P. La forma com aquestes
persones formulen els problemes, fan propostes, treballen la renovació
pedagògica a l’escola o en altres espai, sembla estar al marge del bagatge col.lectiu. A les aules de magisteri o pedagogia, l’alumnat
no sap desxifrar les sigles del M.R.P. I encara més, molts treballadors i
treballadores de l’ensenyament que estan sindicats tampoc ho saben fer.
INTERROGANTS:
-Quines ferramentes (projectes, materials,
seminaris, propostes, ajudes, aliances...)
podrien ser- nos útils per impulsar els debats pedagògics als centres?
-Les tenim? Quines serien?
-Què necessitem per implementar i experimentar
les propostes que fem als centres? Com podem donar ressò de totes eixes
experiències que intenten fer de la renovació pedagògica una pràctica viva i
present?
-El context no ens
ajuda, però és raó suficient per fer les nostres propostes menys crítiques, més
parcialitzades, més formals i respectuoses amb la
burocràcia dels centres?
A quines coses podríem renunciar i a quines no?
3.
LES ALIANCES AL CARRER: La fragmentació dels moviments d’esquerres que
tenen a veure amb l’educació formal i no formal...
EVIDÈNCIES:
- Aquesta invisibilitat també la trobem si ens referim als espais
de l’esquerra política i pedagògica. Nosaltres hem signat el manifest de la
campanya valenciana contra la guerra, hem recolzat aquesta campanya, però als
manifestos i papers públics no apareix el nostre nom. Nosaltres tinguérem
representació al I Foro Mundial de l’Educació, però a
les cròniques del que va ser aquest foro no apareix
el nostre nom. Nosaltres tenim un representant al Consell Escolar Valencià,
però curiosament no forma part de la comissió permanent. Aquest espai de
l’esquerra reconeix l’autoritat de les individualitats, però no l’autoritat del
col·lectiu.
- Tindre referència pública per a nosaltres és tindre reconeixement, com a grup, d’una veu crítica i col·lectiva.
Som molts els que fem i intervenim en la renovació pedagògica per transformar
l’escola, però el nostre espai de visibilitat com a col·lectiu crític és
cada vegada és més reduït.
-Augmenta la separació entre les
reivindicacions laborals i les reivindicacions pedagògico-polítiques
que van desapareixent de les converses de la sala de profes
i de les del bar. Tal vegada, com ens deïa Luis Rigal, açò és un efecte de
les relacions de poder i les fragmentacions instaurades en l’àmbit social.
- Tenim un espai unitari de formació com l’Escola d’Estiu, però cada vegada
més, altres organitzacions d’esquerres organitzen la seva formació al marge
d’aquest espai unitari. El que significa que cada vegada més és un
espai unitari formal, que no pas un espai unitari de debat conjunt.
- Hem fet coses conjuntament amb Ca Revolta, el M.O.C. i Salvem l´Horta. Però normalment, els moviments socials que
intervenen sobre la interculturalitat, la ciutat, el
món rural, l’ecologisme, el feminisme, la antimilitarització,
la defensa de la llengua i la cultura valenciana, el compromís amb la
immigració, la defensa del patrimoni, etc, poques vegades troben la necessitat de
convertir les seues reivindicacions en projectes de
treball per a l´escola. Però també hem de dir, que avui resulta
difícil pensar que un ciutadà puga demanar comptes
del que està fent-se a l’àmbit escolar. (Article AlliOli
de Jaume sobre el taxista que escoltava Radio Klara)
INTERROGANTS:
-Són les Escoles d’Estiu una pràctica que aporta
suficient presència pública de la Renovació Pedagògica? Ens són, en el millor i
més complex dels sentits, un espai útil, un esforç proporcionat? Ens convé
mantenir 5 Escoles d’Estiu al País o centralitzar l’esforç per augmentar el ressó?
-Quin és
avui el paper
dels col.lectius crítics de mestres? Què podem
aportar des de la nostra feblesa organitzativa i des
del nostre bagatge històric a altres mestres i a altres organitzacions?
-O es tracta de que cadascú faça
el que puga i sols que coordinem experiències? És
important saber en què ens sabem col.lectiu, i en què
no hem de comptar...?
-Quins àmbits considerem inqüestionables per
fer-nos presents? Hi estem? Quines estratègies podem desenvolupar per fer més
present la nostra aposta formativa?
Amb quina infraestructura
comptem? Quines altres infraestructures podríem
aprofitar més?
-Quin és el projecte,
quines són les propostes concretes que podem compartir des d’una posició d’esquerres,
aquells moviments que volem un canvi de l’escola: moviments socials,
ecologistes, pacifistes, feministes, AMPAs, sindicats
d’esquerres, universitat....?
4.
LA SOCIETAT EN LA QUE VIVIM: les polítiques neoliberals
i de poder...
EVIDÈNCIES:
-Diguem que front al pensament únic, el pensament
divergent. Front a la cultura dominant i dominadora, la cultura de la
divergència. Front a les pràctiques de regulació, les pràctiques de
resistència. Però, què passa en aquesta societat neoliberal,
què passa quan tota la vida social es mercantilitza?
La evidència és que les organitzacions estables que tenen una veu crítica, o
van incorporant-se a l’aparell de l´Estat o es
silencien, s’oculten, es fan invisibles. Els M.R.Ps
sembla que som invisibles, així difícilment podem ser referència per a ningú
que com nosaltres busque col.lectius
des dels quals fer pràctiques d´emancipació.
- Amb molta dificultat trobem als mitjans de comunicació informació
sobre la educació i l’escola. Quan apareixen fan una diagnosis fragmentada,
centrada en una mirada molt mercantil i molt poc pedagògica. El criteri de l'espectacle
també ens afecta quan tractem temes d´educació. El Levante ens demana freqüentment aportacions sobre la nostra
pràctica a les escoles, però no mai hi ha una relació entre el que fem a l’escola
i el que passa en la societat.
INTERROGANTS:
-Som tan minoritaris i invisibles perque no tenim cap cosa que dir o, és possible pensar que
som víctimes d´un procés de silenciament
per part del poder? Quin és el discurs de poder que avuí
ens “ningunea”?
-Com podem recuperar la visibilitat en l’espai
públic? Podem i volem assumir la convergència estratègica amb altres
organitzacions d’esquerres (per exemple, un procés de debat conjunt) per
treballar sobre alguna forma de presa de decisions col·lectiva? O ens podem conformar
amb una convergència tàctica (per exemple, una mani o una jornada per a
discutir la LOCE) per tal d’aconseguir objectius puntuals?
-LÍNIES D´ACTUACIÓ DELS MOVIMENTS DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA EN
RELACIÓ ALS ÀMBITS ANTERIORS:
.Formació del professorat
.Incidència als centres educatius
.Aliances i projectes conjunts amb els moviments d´esquerres
.Estratègies per afrontar les polítiques neoliberals
-REORGANITZACIÓ (interna i externa) NECESSÀRIA PER PODER FER FRONT
ALS NOUS REPTES
Quan l’anècdota es converteix en categoria
Aproximació a una anàlisi històrica
Ponència 6 d'abril MRP Gonçal Anaya