En el debat que el MRP Escola d’Estiu de les Comarques Centrals ha decidit d’obrir al seu si i amb d’altres organitzacions de l’esquerra sindical sobre el seu propi futur, però emmarcat en la significació que té avui la Renovació Pedagògica, ha aparegut

Quan l’anècdota es converteix en categoria (o punt d’inflexió)

En el debat que el MRP Escola d’Estiu de les Comarques Centrals ha decidit d’obrir al seu si i amb d’altres organitzacions de l’esquerra sindical sobre el seu propi futur, emmarcat en la significació que té avui la Renovació Pedagògica, ha aparegut un document publicat a la seua web titulat Quin recorregut hem fet en els darrers anys (allò que queda per contar) en el qual es fa esment destacat d’un fet ocorregut en 2001, en ocasió del I Foro Mundial de l’Educació celebrat a Porto Alegre —un fet que mereix la consideració per les autores d’ “un punt d’inflexió, un detonant, un avís per aturar-se”—, en el qual tinc una responsabilitat directa com a director aleshores de la revista Allioli, la publicació de l’STEPV-Iv.

Es tracta, i cite textualment, que “la crònica (sobre el Foro publicada en Allioli) silencia l’espai que els moviments (els MRPs) han tingut i han representat al Foro. I aquesta és una qüestió política que havia de ser tractada”.

Queda ben subratllada la importància que per a les autores va tenir aquell fet no sols quan se’l qualifica, sinó quan se li dedica quasi un terç de l’extensió total d’un document que intenta resumir tres anys de treballs i una anàlisi crítica i autocrítica que, si més més no, venen fent les autores des d’aleshores. No debades allò va ser per a elles, i torne a citar, “un punt d’inflexió, un detonant, un avís per aturar-se”.

Ja vaig desmentir aleshores, i ho reitere ara, que no haver fet esment de la presència d’un representant oficial dels MRPs a Poto Alegre fóra una qüestió política, un “silenciament”, com s’entesten a considerar les autores. Va ser tot molt més simple i, per descomptat, exempt de tota èpica: estava previst d’editar un quadernet central a l’Allioli nº 163 dedicat al Foro amb entrevistes i articles d’assistents i de representants dels STEs, MRPs i organitzadors del propi Foro. El retard en l’edició va fer que informació sindical d’urgència (mobilitzacions d’interins, propostes de la Conselleria sobre Secundària i el llançament d’una campanya sobre el reconeixement de les malalties professionals) s’haguera d’incloure i això va obligar a repartir la informació sobre Porto Alegre en dues edicions (nº 163 i 164). A partir d’ací, que la crònica de Jaume Martínez Bonafé (representant dels MRPs) es publicara en la segona edició i que en la primera es fera esment dels assistents en termes d’ “educadors, sindicalistes i representants de diferents forces socials i populars”, i no se citara expressament els MRPs, va ser una desafortunada coincidència, una errada si es vol (sobretot a la vista d’algunes reaccions), però no mai un “silenciament” polític.

Publicada la crònica sobre el Foro, Jaume Martínez Bonafé em va fer arribar la seua queixa personal —que no col·lectiva— a la qual jo mateix vaig contestar en els termes ja referits, però mai m’he permés, com afirmen les autores dels document que conteste, de dir ni de donar a entendre que tot fóra degut a diferències personals, una circumstància que no hagués permés que interferira en la tasca sindical i periodística de la qual jo n’era el responsable últim. Però si, malgrat tot, s’haguera produït, sense dubte que hauria acceptat la responsabilitat de les possibles conseqüències.

Tot seguit, jo mateix vaig demanar a la presidenta de la Federació de MRPs del País Valencià si el fet requeria que l’STEPV-Iv donara explicacions públiques o privades per si havia suscitat cap debat al si de la Federació; aquesta persona em va assegurar que res de tot això era necessari perquè no s’havia considerat que hi hagués tema.

Aquella resposta em va semblar la més lògica en un cas que no passa de la categoria d’anècdota. No cal més que sentit comú i un polsim de bona fe o, millor encara, rigor en l’anàlisi dels fets, per entendre que ni l’STEPV-Iv ni Allioli podien tenir una intenció com la que encara avui se’ls atribueix: els estrets lligams de tot tipus (històrics, polítics, personals…) que uneixen aquest sindicat als MRPs, la doble militància en totes dues organitzacions que manté una part significativa de l’afiliació —entre la qual hi ha no pocs delegats, alliberats i membres dels òrgans de direcció del sindicat— i la significativa circumstància que el mateix Jaume siga, ara i aleshores, un col·laborador habitual de la revista (on escriu tots els mesos una columna d’opinió amb total llibertat) ho desmenteixen aclaparadorament, més enllà de les meues explicacions.

Em permetré una observació més del tot subjectiva, ara que ja no puc comprometre la revista ni el sindicat que la publica, atés que no hi tinc cap responsabilitat orgànica. Com diuen les autores de Quin recorregut hem fet en els darrers anys, “el món no roda bé”. Només ens faltava convertir les anècdotes desafortunades en conspiracions entre nosaltres. Per molt rendible que puga resultar per a decantar certes responsabilitats en les anàlisis crítiques, a la llarga sempre resulta “suïcida” (perdó per l’exageració, és pura metàfora).

Espere que el debat que l’STEPV-Iv està organitzant sobre la significació que ha de tenir avui la Renovació Pedagògica superarà amb escreix l’anecdotari del que “hem fet en els darrers anys” per a contribuir a esclarir una mica la llarga tasca que ens queda per davant.

Llarga vida als Moviments de Renovació Pedagògica i al sindicalisme assembleari que, sens dubte, li fa costat ara i adés, en els bons i en els no tan bons moments de la seua història.

Vicent Esteve.