Document base per al debat

Aportació MRP Gonçal Anaya

Conte de Nadal

Quan l’anècdota es converteix en categoria

Aportació MRP de Castelló

Aproximació a una anàlisi històrica

Ponència 6 d'abril MRP Gonçal Anaya

Fer aportacions al debat  

 

 

QUIN RECORREGUT HEM FET EN ELS DARRERS TRES ANYS

(allò que queda per contar)

 

 

A hores d’ara, desembre de 2003, és possible fer un breu resum del que hem estat vivint com a col·lectiu en els darrers anys. Em sembla, que parlar de cicles potser una bona manera d’intentar sintetitzar quin ha sigut el recorregut que hem fet. Per facilitar la lectura d’aquest text, concrete els següents punts:

        * Cicle de les inèrcies : de com hem anant fent des d’una situació precària i que a més a més, ha anat complicant-se

        * Un punt d’inflexió : de com hem percebut l'enfonsament, de com se’ns ha presentat la necessitat de fer anàlisi polític

        * Cicle d’obertura : de com hem assumit aquest anàlisi polític, de com s’hem arriscat per identificar-lo, per nomenar-lo, per construir-lo i fer-lo públic

        * Cicle del desig: de com tindrem que continuar… allò que ens queda per fer

 

1. EL CICLE DE LES INÈRCIES

Podríem parlar d'esdeveniments precipitats però també mantinguts en la darrera etapa de la vida del col·lectiu. No sé si es podria ficar ara mateix una data, però està clar que després de la XX Escola d’Estiu. Alguna cosa està passant quan la vida al sí del moviment però també la vida del moviment cap a fóra, cada vegada troba més entrebancs, surten més problemes o emergeixen conflictes. I especialment, després de la XXV Escola d’Estiu, l’escenari es complica, és evident que no anem bé, però encara no sabem com sortir d’ací.

 

Tanmateix hi ha una mena de diagnosis:

-         distanciament del moviment de persones molt significatives

-         dificultats organitzatives alhora de portar endavant totes les tasques

-         manca de presència pública dels MRP en els esdeveniments del present

-         pèrdua de referència política i pedagògica del moviment

-         descens continuat de la matrícula de l’Escola d’Estiu

-         dificultat per trobar un projecte comú que identificara clarament l’espai de la renovació pedagògica

-         el distanciament i de vegades els conflictes soterrats o explícits amb els sindicats

-         la confusió en l’espai i el model de formació permanent de les forces polítiques d’esquerra

-         greus dificultats econòmiques

 

També hi ha una realitat que vivim, que reproduïm i per la que ens deixem portar:

-         reunions de Federació i Confederació, amb el treball que això comporta

-         la publicació i difusió dels material Viure la democràcia a l’escola…, però i la ¿implementació?

-         el curs Ensenyar o Domesticar

-         els Berenarets Pedagògics

-         l’organització de dues Escoles d’Estiu quasi sense recursos ni econòmics ni humans

-         el seminari d’intervenció en conflictes

-         el seminari de democràcia i ensenyament

-         els cicles de conferències

-         la participació en foros públics: Brussel·les

-         la participació en cursos de formació: Tenerife, Santiago de Compostela, Bilbao

-         la participació en CEFIREs: Alcoi, València, altres

-         el congrés de l’STEpv (2002)

-         la confluència amb altres moviments socials bé per fer uns materials: L’OTAN a Bétera, bé per participar d’accions i manifestos al carrer: manifestacions contra la guerra, contra la LOCE, contra…

 

Havíem tocat fons, es donava massa dissonància entre aquestes dues realitats. Hi havia una velocitat de treball incessant i desbordant. No podíem continuar reproduint inèrcies, però que podíem fer? Allò urgent sempre ajornava allò necessari, ens costava sortir d’aquesta dinàmica.

 

I més enllà de nosaltres hi ha un context històric. El món no roda bé. A l’Europa dels quinze es parla d’ampliació. També comença a nomenar-se la necessitat de realitzar una Constitució europea, la recerca dels lligams polítics. Ja ha esclatat la II Intifada i la repressió israeliana s’intensifica fins a la construcció d’un mur que condemna cada vegada més al poble palestí. El països de la G-8 es reuneixen en Québec, en Davos, en… i els moviments antiglobalització creixent i es fan presents. Però les detencions, les pallisses i la criminalització dels mateixos surten en primera plana als diaris. Les Torres Bessones de Nova York es derroquen després d’uns atemptats organitzats per Al-Qeda. I comença la “Operación Libertad Duradera”, i el poble afgà es aixafat. Després serà Irak i en fi… podríem continuar un llistat massa llarg.

 

En aquest món tots som sospitosos. La veu crítica es silencia, es maltracta i es culpabilitza. La qüestió és, que en una societat formalment democràtica però intransigent amb tots aquells que ocupen un espai crític, alternatiu i no controlat pel Poder, tots els moviments socials patim dels mateixos problemes: la criminalització i la marginació. Tenim manca de recursos. S’ignoren les veus crítiques i no es reconeix la seva existència. Som organitzacions cada vegada més minoritàries i som tractats com antiquats i innecessaris.

 

2. UN PUNT D’INFLEXIÓ, UN DETONANT, UN AVÍS PER ATURAR-SE

Per a nosaltres, el I Foro Mundial de l’Educació celebrat a Porto Alegre en octubre de 2001, es va convertir també en un fet històric a nivell local…, al sí del moviment. El company Jaume Martínez Bonafé va ser convidat públicament en un raconet de la XXVI Escola d’Estiu per Jacqueline Moll[1] per a què participara en aquest Foro representant als MRPs.

 

Aleshores Jaume, va fer una carta a la Federació de MRPs, per tal de fer saber aquesta invitació que se li feia des de Porto Alegre i saber, si els moviments de renovació pedagògica estaven conformes en que la seva presència allí fóra la representació oficial dels mateixos. Davant la resposta positiva, Jaume estigué al Foro com a representant del MRPs (dubte si aquesta representació es reduïa al País Valencià o a l’Estat Espanyol, em sembla que és la segona, però no ho sé)

 

Per altra banda, l’altre company Albert Sansano va participar també al Foro, en aquest cas com a representant de la Confederació de STEs i concretament com a cronista de l’AlliOli.

 

Al gener del 2002 surt l’AlliOli amb el monogràfic de Porto Alegre i la crònica d’Albert. Quan Jaume llegeix la crònica se n’adona que no és parla en ella de la presència dels MRPs, i com a representant dels mateixos, escriu una carta al director de l’AlliOli i al cronista per tal de fer saber aquest fet i reclamar una rectificació. La crònica silencia l’espai que els  moviments han tingut i han representant al Foro. I aquesta, és una qüestió política que hi havia de ser tractada.

 

Surt un conflicte greu, des de l’STEpv i des de la Federació de MRPs del País Valencià, aquest tema es redueix a un problema personal entre Albert i Jaume, que s’aguditza precisament per les formes en què Jaume ha fet explícit el problema… Una explicació més detallada i clara de com es va anar reduint i tractant el problema en termes de qüestions personal, la tenim al resum de l’assemblea extraordinària del 20 de febrer de 2002.

 

D’aquesta assemblea cal destacar dues coses: a) Jaume fa públic el seu distanciament de la pràctica activa del MRP, b) hi ha una primera aproximació per part del MRP d’explicar-se el conflicte contextualitzant-lo en el moment pel que es passa:

-         la constitució del MRP com un espai crític, requereix de la construcció d’una identitat, una voluntat de construir eixa identitat crítica (com fer-ho?) i la maduresa necessària per assumir-la (aprendre a prendre distància per a realitzar l’autocrítica)

-         la realitat del microespai: viure en la marginalitat com ho fa el MRP en aquestos moments històrics, fa emergir la complexitat en les relacions. Hi ha una dificultat en separar objecte/subjecte de debat. Ser un microespai afavoreix les tensions entre espais personals i espais col·lectius

-         dificultat en la relació/separació objecte/subjecte : la falta de mediacions i persones que matitzen les diferents posicions. Les formes més o menys distants de fer, d’entendre i/o viure el moviment, perverteix freqüentment la idea de la crítica

-         l'absència d’un projecte col·lectiu definit

-         la realització de múltiples activitats diferents al interior del moviment que es troben desconnectades i que no hi ha espai ni temps per a compartir-les i discutir-les conjuntament

-         hi ha insatisfaccions personals evidents que passen per: el cansanci, la frustració, la manca de debat…

-         la satisfacció/insatisfacció respecte de les propostes que plantegem i portem a terme, té que veure també amb una valoració reflexiva de les mateixes que no es realitza amb deteniment

 

Aquesta assemblea s’acaba concretant que és necessari tindre una entrevista amb l’STEpv per tal d’agafar aquest conflicte en termes polítics i no personals… però no es va aplegar a concretar aquest encontre. Veritablement açò era l’explicitació de l’enfonsament. Estàvem desbordades, dolgudes i sense massa capacitat en aquell moment de pensar cap estratègia sinó portar endavant de la manera que fóra possible la XXVII Escola d’Estiu.

 

3. CICLE D’APERTURA: la necessitat de fer un debat públic i polític

En setembre del 2002, ninguna sabíem per on tirar. El que sabíem era que no volíem continuar així. Que no volíem fer les coses per inèrcia i concretarem que aquest detonant tancava aquest cicle. Havíem de pensar alguna cosa o tancar la paradeta.

 

I tal vegada, aquesta expressió ens ajuda a trobar una nova mirada. Dèiem que la renovació pedagògica és un bagatge històric i que nosaltres érem responsables en aquest moment històric d’organitzar-la, de fer-la present… però no era sols la nostra responsabilitat. Amb aquesta responsabilitat es trobaven també totes les forces d’esquerra que deien que fan renovació pedagògica. Perquè hi ha una sèrie de problemes que ens vinculen a totes aquelles organitzacions que tenen programes de canvi de l’escola i que des de posicions progressistes organitzen propostes de formació. Dificultats, problemes i aspiracions vinculades amb la presència de posicions de canvi a l’escola.

 

La sessió de treball amb Luis Rigal ens ajuda a aprofundir en altra cosa. La manera en que l’esquerra s’havia estat fent present històricament, des de les organitzacions permanents, avui, al segle XXI entrava en crisi. La movilització i la identificació social de l’esquerra, no passava avui per l’organització permanent. L’acció social, la veu crítica s’alça i es movilitza davant de problemes o aconteixements concrets: el Prestige, Afganistán, Irak, o en altre registre les trobades d'escoles en valencià. Però és més difícil la vida organitzada, els espais col·lectius. Per altra banda, caldria senyalar aquesta reminiscència, en el nostre cas de la resistència antifranquista, on cadascú es monta la seva paradeta i la fa funcionar la majoria de les vegades sense buscar confluències… Cadascú arrapa el seu espai de poder i lluita per agafar-ne més. Es va contracorrent. I si no volem que la Història decidisca per nosaltres, haurem d’enfrontar el problema en termes històrics

 

Finalment, la tercera qüestió és l’Escola d’Estiu. Aquest espai que històricament s’ha construït aquí com una plataforma unitària, la realitat es que no era viscuda com a tal per les organitzacions que d’ella formen part. I l’Escola d’Estiu també estava en crisi. Descendeix la matrícula, cada vegada hi ha menys diners i l’esforç que es fa des del MRP per organitzar-la neutralitza la possibilitat de poder realitzar altres activitats, buscar altres maneres també de fer present la renovació pedagògica a les escoles, a les aules i al territori. No ens podem responsabilitzar del tancament de l’Escola d’Estiu. Açò compromet també als altres i per tant haurem d’obrir un procés de discussió i debat. La qüestió de la que fem problema és que : l’Escola d’Estiu és una organització majoritària (en ella participen totes les organitzacions d’esquerres i el MRP), tanmateix les idees que en ella es proposen, són minoritàries. Són assumides per molt poqueta gent. Aquí tenim la paradoxa. Alguna cosa passa a totes les forces d’esquerra, que no som capaços ni  tan sols d’aturar la LOCE, per exemple.

 

Totes aquestes qüestions ens porten a la necessitat de formular el problema, a la necessitat d’obrir un debat públic i polític amb les forces d’esquerra, a la necessitat de situar-nos com a agent social en l’espai de la renovació pedagògica i també saber on es situen els altres i on ens situem nosaltres. I sabem que el debat que obrim és complex, complicat i llarg. Però és necessari, històricament atractiu, potent i imprescindible.

 

Al final del camí, hem anomenat aquest debat :

Parlem de renovació pedagògica per fer renovació pedagògica

Com s’organitza avui l’espai de la renovació pedagògica?

Com el podem fer present als espais públics?

 

I aquest debat l’hem obert amb la Federació de MRPs del País Valencià[2].

I aquest debat l’hem obert també amb els sindicats, als qui hem llançat les següents preguntes:

        * Què és per al sindicalisme la renovació pedagògica?

        * Quin és el model de formació del professorat per als sindicats?

        * Quina relació estableixen amb els MRPs existents avui?

 

I aquí es tanca aquest cicle[3]: hem formulat el problema i l’hem fet públic. L’hem deixat a l’espai de la Federació i a l’espai dels sindicats…, ens agradaria clar haver-lo portat també amb la Universitat i amb altres moviments socials.

 

4. CICLE DEL DESIG: BUSCANT RE-ENCONTRES

Aquí ens trobem. Iniciant altre cicle. Afirmant-se en què hem de treballar des del desig d’allò que volem ser. Ens queda per davant: definir el mapa social, saber on estem, pensar estratègies de vertebració.

 

Començar per explicitar allò que volem ser i també allò que no volem ser. I fins ara, tenim clar, que volem ser autònoms i independents i que això no vol dir no ser res. Que ser una alternativa no ens ha de portar a l’anonimat... I ara hem de pensar i decidir el camí que volem fer: com fer present la renovació pedagògica??? Ens queda molt per escriure.

 

Però estem treballant. Aquest procés d’anàlisi i reflexió el portem junt a l’activitat dels nostres seminaris: Projectes de Treball a l’Aula, Democràcia i Ensenyament i Viure l’Horta. I tenim alguns desitjos als que hem posat nom: Trobada d’Escoles de Recreació dels Poemes de Miquel Martí i Pol, Trobada del Moviment Escolar per l’Horta, Jornades d’Estiu

 

  Fer aportacions al debat