l’Institut d’Estudis Comarcals
Restaurant de l’Hort del Cura
Elx, 17 de
novembre de 2001
Paraules
de Joan Fernández Cursach per l’IEC del Baix Vinalopó
Paraules
de Pep Sempere i Velasco pel MRP Escola d’Estiu
L’ESCOLA D’ESTIU ÉS COM UN ARBRE PLE DE MOLTES COSES.
CONFIDENCIAL. LA
QUIETUD AMABLE DE LES COSES
ES FA SERENITAT ALS ULLS DE QUI LA MIRA.
A tots els aquí presents.
No em pregunteu,
perquè res sé de la vida,
de l’amor,
de Deu,
de la mort.
Visc i procure deixar viure,
crec, sense creure.
La resta són paraules que vaig
aprendre de tant que les vaig escoltar.
Quan em proposaren que diguera unes paraules en aquest
acte que aquí ens reuneix, vaig pensar en el llibre de l’Eclesiastés on es
mostra que totes ses coses són difícils i que l’home no pot explicar-les amb
paraules. Però tampoc no és possible, en determinats moments, confiar sols en
l’eloqüència del silenci.
Per ventura
no hi ha paraules per dirigir-me a l’Escola d’Estiu. És molt probable que siga
així.
Però és amb
paraules com obrim sa nostra ànima.
I jo vaig a
intentar obrir sa meva ànima.
De vegades
tinc la sensació que en aquest món de l’educació estem sense estar. Que cercam
i cercam i no trobem res o molt poca cosa.
Us propose
un joc: mireu l’objecte més senzill; un objecte artístic, un objecte en sí. Per
exemple, una vella cadira.
Sembla que
no és res.
Però pensant en tot l’univers que
abraça:
les mans i les suors que tallaren la
fusta que
un dia fon un robust arbre;
l’amorós treball de qui la va
construir;
la il·lusió de qui la va comprar;
les fatigues que va alleugerir
i els dolors i les alegries que haurà
sostingut,
i qui sap si en rics salons o en pobres menjadors!
Mireu, mireu a fons!
És un joc. Però jugar no vol dir fer
les coses “perquè sí”.
Jugant...
jugant de menuts aprenem a fer-nos
grans.
Jugant fem crèixer el nostre esperit,
ampliem el camp de la nostra visió,
del nostre coneixement.
Jugant...
jugant despertem al que s’ha adormit;
ajudem a veure a qui li han tancat els
ulls.
Jo us convide a jugar, a mirar
atentament...
Jo us convide a pensar.
Mireu, ara,
un altre objecte, un objecte estètic: l’Escola d’Estiu.
Se diu per allà que és impossible existir
si no és dins la xarxa. Jo puc, puc assegurar que és molt
difícil
viure pedagògicament si no estàs agafat per la Xarxa de les Escoles d’Estiu.
L’acte de
mirar sempre es produeix en el present. Té un passat, però sempre és projecte
cap a un
futur.
Picasso
solia dir: ”Jo no cerque, trobe”.
Recorde – i
de tot això fa molts anys- que en vaig trobar en ses Escoles d’Estiu de Barcelona,
Madrid, Murcia, Cuenca, Mallorca, Extremadura, Santiago, etc. Aquestes Escoles,
i no el Ministeri, m’obriren els ulls que el Ministeri m’havia tancat; m’ensenyaren
que sempre existeixen coses noves per descobrir; ampliaren el camp de la meva
visió;i, sobretot, m’ensenyaren a caminar cap a una pedagogia de la
creativitat, de la imaginació, de la utopia. He cregut sempre en la utopia, per
què la realitat és increïble, avui més que mai, del risc i de l’aventura. Quan
vaig arribar a Elx, també sense cercar-la em vaig trobar amb l’Escola d’Estiu
d’aquesta ciutat.
Per a mi,
avui, han passat dotze anys.
Per a ella,
avui, han passat 26 anys d’aquella Iª Escola d’Estiu del País Valencià, i fou a
partir de 1983 quan els ensenyants d’Elx posàrem en marxa la Primera Escola
d’Estiu al Baix Vinalopó.
Avui més
que mai, i ho dic en veu alta, necessitem l’Escola d’Estiu. Avui que tant se
parla de la falta de disciplina, de la progressiva degradació de la convivència
en els centres, de la nul·la implicació dels pares en l’educació, de la falta
d’alternatives per a aquells allots i allotes que no volen estudiar, de la
pèrdua de valors... Avui que tant se parla de la Qualitat de l’Ensenyament(amb
l’atreviment i gosadia d’escriure Qualitat i Ensenyament amb majúscules, com si
de déus se tractara...), totes aquestes coses em fan pensar que molts veuen aquesta
futura llei de Qualitat com una cosa que ve de fora cap endins, quan tots els
pensadors pedagògics diuen que sa vertadera Qualitat i el vertader esperit és
el que procedeix de dintre cap a fora.
I aquí és a on l’Escola d’Estiu és el mirall
on mirar-nos.
Com diu Neil
Postman els déus de la utilitat econòmica,del consumismei de la tecnologia ens
impedeixen veure l’essencial, que és: que el diàleg humà, continua estant al
centre de l’educació i veure les coses de l’ensenyament en la plenitud del seu misteri,
meravelloses i absurdes al mateix temps. Lo essencial és començar.
Us puc
assegurar que si m’haguera reduït a la ciència dels llibres, seria avui un
ignorant letrat suficient.
Així,
rebent lliçons consecutives de la saviesa de l’Escola d’Estiu (cursos, debats,
tallers, seminaris, intercanvis d’experiències, cançons, jocs, balls, tertúlies
i, sobre tot, vida), sé al menys humilment que res sap qui no aconsegueix ni
tan sols lletrejar l’abecedari de la realitat.
HÖLDERLIN diu que el que permaneix ho
construeixen els poetes.
Poetes de l’educació han estat i són els qui
treballaren i treballen en l’Escola d’Estiu d’Elx. Ells són aquells qui
construïren i segueixen construint els millors poemes educatius i pedagògics
per a la nostra ciutat i comarca.
Poemes
entre la utopia i la possibilitat,
entre la
radicalitat i el pragmatisme,
entre la
protesta i la proposta,
entre el
pluralisme i el consens,
entre la
insubmissió i la col·laboració.
Avui que
allò tècnic priva sobre el que és educatiu i el que és privat sobre allò
públic, demane a l’Escola d’Estiu que segueisca treballant, com sempre, per dur
endavant una formació del professorat que possibilite una educació:
laica,
integradora,
compromesa
socialment i cultural,
solidària
democràtica
i crítica
popular, no
selectiva
que atenga
a la diversitat
arrelada al
medi.
En
definitiva que continue apostant per la poesia front a la prosa dominant; per
la cultura a crear front a la cultura ja feta; pel progrés que es mesura per la
felicitat i el somriure dels individus front al progrés que sols es mesura per
allò que se té.
No he pogut
arribar més lluny amb aquestes paraules que acabe de pronunciar. L’única cosa
que lamente és no haver tingut paraules millors amb què agrair-vos, com us
mereixeu, tant de bo que heu fet per a tots nosaltres.
El que em
consola és l’íntima certesa d’haver-ho intentat i, si m’ho permeteu, us diré,
que avui he sigut encara capaç de tenir vint anys en la imaginació.
Per tot
això, sols puc desitjar-vos a tots els de l’Escola d’Estiu que sigueu sempre
capaços de realitzar gestos nets i generosos.
Donar sense
demanar és l’únic do dels déus a l’abast dels humans.
Gràcies
L’Escola
d’Estiu, és per mi un gran arbre, ple de fulles, de flors i, sobre tot, de
fruits, que lluita contra molins i ventades. Per això
Confidencial,
amb paraules de Costa i Llobera
Mon cor
estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós
que el roure, més verd que el taronger,
conserva de
ses fulles l’eterna primavera,
i lluita
amb les ventades que atupen la ribera,
com un
gegant guerrer.
Arbre, mon
cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a
penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar
constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i
alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh
noble sort!
Amunt,
Escola d’Estiu, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela
dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs
caure a tes plantes la mar del món airada,
i tes
cançons tranquil·les niran per la ventada
com l’au
dels temporals.
Per l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó Joan
Fernández Cursach
(Sopar amb l’Institut d’Estudis Comarcals,
no sé què de soci d’honor,
17-11-2001, Restaurant de l’Hort del Cura)
Estimats companys, estimades companyes:
Voldria explicar-vos en primer lloc la dificultat d’aquesta intervenció.
A ma casa i en soledat he hagut d’escriure una resposta a les paraules de
Joan, sense saber què podria dir Joan. Permitiu-me, per tant, una cabriola, un
salt mortal i perdoneu les faltes de coherència, inevitables amb aquesta
precarietat d’informació.
Començaré amb un “Gràcies Joan”, (suposant que alguna cosa haurà dit digna
de ser agraïda), crec que les teues paraules han sigut excessives, no és per a
tant, però ens agrada, a la nostra edat no distingim entre justícia i mentida
piadosa, ho agraïm igualment.
Crec, vull creure, que ens reunit aquesta nit un grup de viatgers, que hem
iniciat viatges amb destins llunyans, inabastables, però que són una provocació
per a marxar, és el nostre i és el vostre un viatge a Itaca, a les Itaques en
les que creiem.
Nosaltres creiem que si perdem la llengua del nostres pares, dels nostres
avis, si perdem la nostra llengua també ens perdrem nosaltres, ens desorientarem
i col·laborarem en una mena de delicte perquè totes les llengües del món
haurien de ser patrimonis de la humanitat.
I mireu la que ens esta caient.
Creiem que la religió i l’escola haurien d’estar allunyades, molt
allunyades, la fe i la ciència són incompatibles i si ens descuidem faran
capelles a les escoles, Betlems ja en monten.
Creiem que és un estat natural de la persona estar insatisfeta, i la
recerca una activitat que ens distingeix de la resta d’espècies, però la realitat
no ho confirma , ara sembla que la gent està contenta, que li agrada com va
tot, el més important és eixir prompte del treball i no complicar-nos
l’existència, Renovació sona més a “bifidus activos que te renuevan por dentro
y se nota por fuera” que a una manera d’estar en la vida, a una necessitat i no
ho entenem massa, la veritat.
Voldríem que desapareguera la xarxa privada de l’ensenyament ja que només
ens dona disgustos, se subvencionen escoles masculines o femenines, religioses,
on se selecciona l’alumnat on no hi ha immigrants, o xiquets i xiquetes amb
Necessitats Educatives Especials ni amb baix rendiment escolar, quina seria la
paraula per definir aquesta situació? Elitista? Racista? Doncs cada dia més
mitjans (el conseller del ram, de vegades inaugura el curs en una d’aquestes
escoles).
Sembla que són els nostres viatges de llarga durada ( almenys el nostre a
vosaltres pareix que us vaja millor) sembla de llarga durada, però no ens
molesta, com ens deia Cavafis així ho demanem, i ple d’aventures i ple de
coneixences
I arribar a ports mai vistos
I olorar perfums voluptuosos
i aprendre dels savis.
Sense afanyar-nos
Sabem que Itaca és pobre
Sabem que és la font de la que raja la força per a partir.
Aspirem, (en paraules d’Eduardo Galeano quasi de la casa) a que el
televisor deixe de ser el membre més important de la família,
a que en tot el món siguen empresonats aquells que vulguen complir un
servei militar,
a que el menjar i la comunicació siguen drets humans,
a que l’educació no siga un privilegi de qui puga pagar-la,
a que justícia i llibertat, tant de temps separades, tornen a juntar-se,
esquena contra esquena,
a exigir que l’esglèsia, després de demanar perdó pels seus errors,
rectifique el sisé manament i ordene fer una festa del cos,
i a procurar viure cada nit com si fóra l’última i cada dia com si fóra el
primer.
Quan ens pregunten, i de vegades sense preguntar-nos, expliquem que el
nostre objectiu és transformar l’escola i la societat des de plantejaments
pedagògics i socials d’esquerres
Vist així no pareixeria que hem fet gran cosa, però si no estiguérem ací,
les coses estarien un poc pitjor, i si no estiguérem ací les persones que
formem aquest Moviment de Renovació Pedagògica estaríem molt pitjor.
Treballar col·lectivament, compartir els dubtes i els problemes, formar
part d’un equip quan prenem embranzida per un nou repte és, per a nosaltres una
vacuna contra la pitjor de les malalties: la desesperança.
Ens deia Antonio Machado que:
“Bueno es saber que los vasos
sirven para beber,
lo malo es que no sabemos
para que sirve la sed”
Nosaltres ho sabem, la set serveix per anar a buscar aigua...
Serveix per a posar-te en acció
Serveix per a sospitar.
I que ens dure...
Però com que no estaria bé estar sempre assedegat, bé està sopar també
col·lectivament, sentint-se un equip amb una tasca comuna.
Permitiu-me acabar amb altres versos de Cavafis que ens parlen de la set i
que en llegir-los em semblaren relacionats amb aquesta set de la que parlem.
Fart de la versàtil inconstància del món,
trobí la pau dins la meua copa;
en ella tanque vida, esperança i desitjos;
Doneu-me de beure
Oh! Calor saludable del meu vi, allunyes
tota freda influència. No m’assalten
el fred de l’enveja o la vergonya, de l’odi
o les injúries;
Doneu-me de beure.
I si és verí, i si he de trobar en ell
l’amargura de la mort, és que hauré trobat
en el verí la felicitat, el plaer, el goig,
la plenitud;
Doneu-me, doneu-me de beure.
Moltes gràcies.
Pel Moviment de
Renovació Pedagògica Escola d’Estiu de les Terres del Sud Pep Sempere i Velasco