M'imagine (escriu Pilar Tormo) un adeu, donant-li les gràcies, per
la seua saviesa, per la seua gratuitat, per la seua disposició cap
als altres, per la seua sensibilitat tant femenina, per la seua
mirada tant tendra cap a totes les criatures especialment aquelles
més necessitades, pel seu saber ser mestre sempre atent a les
demandes i situacions que els seus alumnes li plantejaven, pel seu
saber dir no, sense amagar cap violència ni agressivitat, per la
seua disposició sempre a entendre al qui tenia aldavant, per la seua
fermesa sempre incòmoda per al poder, per la seua vitalitat i
capacitat per gaudir dels petits plaers que la vida li posava
aldavant,per la seua senzillesa per a expressar coses que altres fan
complicades, per la seua llibertat d'expressar i fer el que realment
volia, per la seua alegria tant fascinant i alliberada de complexes,
per la capacitat de fer del treball i el compromís social no una
càrrega feixuga, sinó una forma de viure alegre i divertida......
Com dir alguna cosa que puga expressar aquest sentit?
 
GRÀCIES GONÇAL, MESTRE DE MESTRES.
 
Els teus companys i companyes del MRP GONÇAL ANAYA

 

 

Estimades i estimats:

Gonçal no se n’ha anat del tot, sempre estarà present en tots nosaltres perquè el que el ens va ensenyar està ja molt dins de tots i cadascú de nosaltres  i de totes i cadascuna. Les nostres pràctiques escolars però també les de vida fan i faran que Gonçal continue caminant per tot arreu del nostre País.

La seu de la Universitat de València al carrer de la Nau, des d’on venim ara, ha estat per a mi sempre un lloc de pau, i cadascuna de les vegades que he entrat a ella, he pensat en Gonçal i l’he vist, junt a moles de nosaltres, fent voltes pel Claustre parlant d’açò i d’allò, sota la mirada atenta i interessada de Lluís Vives. És aquesta una de les imatges que perdudaran a la nostra vida, la del gran conversador, la de l’incansable passejador, la del pensador, la de l’amic, la de la mà sempre estesa, la de l’humanista, la del col·laborador, la de l’animador, la de l’ensenyant, la de l’aprenent, la de la persona compromesa amb els més febles, en fi la del mestre. I cal dir mestre amb la boca ben oberta perquè resone i s’escampe.

Fins sempre, Gonçal! Fins sempre, Gonçal!

 

Text llegit per Conxa Delgado Amo (Güin) al crematori de València)

 

Album de fotos de Gonzalo Anaya

http://picasaweb.google.com/asansano2/Ganaya

OBITUARIO: EN LA MUERTE DE GONZALO ANAYA

Sabio y generoso

 

JAUME MARTÍNEZ BONAFÉ EL PAÍS 12/06/2008

Llegó desde Galicia con barba blanca y boina negra -esa que ahora agita en la despedida hacia su particular cielo laico y republicano-, y se quedó entre nosotros para regalarnos una vida entera de amor por la buena pedagogía. [Gonzalo Anaya falleció ayer en Valencia a los 94 años] Quizá por eso ha vivido tanto, porque sabía que cada día vivido era un soplo de aliento, un golpe en el hombro para quienes a veces desesperamos de este país y este mundo. Estuvo siempre al lado de los niños y por eso se acercó solidario a cuantos padres y madres, maestros y maestras, le necesitaron. Su enorme generosidad nunca le dejó decir no así que pocos son los pueblos y escuelas que no conocieran su voz clara y potente, sus manos voladizas y sus ideas de progreso y esperanza que repartía entre múltiples ejemplos y una forma de decir que a todos llegaba y a nadie dejaba indiferente.

Recibió muchos premios, algunos tan queridos como el que le otorgaban los jóvenes y le entregaba el viejo profesor Tierno Galván en medio de un concierto de rock; o el de la Cartelera Turia, o la Medalla de la Universitat de València, o la distinción "mestre de mestres" que le otorgó el rector de la Universidad de Santiago de Compostela, o el reconocimiento de las Ampas asumiendo su nombre, como así lo hicieron también los Movimientos de Renovación Pedagógica, o el IES de Xirivella. Pero nunca le conocí una palabra de vanidad o inmodestia.

Debió vivir muy feliz porque jamás he visto a nadie tan rodeado de amor. Tuve la suerte de acompañarle en muchas caminatas y siempre andaba tropezando con abrazos y besos. Se resistía a que le reconociéramos como nuestro maestro -él decía que ayudaba a la gente a construir su propia autonomía y un saber de emancipación-, pero no hacía adoctrinamiento ni le gustaban los acólitos. Enseñaba con la palabra paseada, bien pensada, dulce, y acogía la palabra del otro con ternura y benevolencia. Y era tan sabio y tan buen educador que conseguía siempre que quien conversara con él se marchara a casa sintiéndose un poquito más listo, un poquito más sabio también.

Llegó a aquella desvencijada Escuela de Magisterio y dejó siempre la puerta del aula abierta. Y el aula se le llenaba a rebosar. A veces con jóvenes de otros lugares, de otras facultades, porque todos querían escucharle. Llegó, por cierto, en un momento en que estábamos intentando hacer el Pais Valencià y arrimó el hombro todo lo que pudo. Hizo también cine, y dejadme que recuerde, tan cerca todavía la muerte del querido Josep Vicent Marqués, aquel documental: ¿Levante Feliz? Pais Perplex!, un hermoso homenaje desde la escuela abierta a los esfuerzos por la reconstrucción cultural, social, ecológica y política de nuestro país.

Hoy es un día para detenernos en la pena y la despedida. Pero mañana celebraremos la enorme suerte de poder caminar y reconocer en cada paso las enormes y fructíferas huellas que nos dejó este amigo sabio y generoso.